|
Varem ser unes cuantes les autoconvocades, suficients per enfrontarnos a la lluita prevista però no del tot imaginada. 4 equips femenins en total.
Les del SEL Vilanova, que com per art de magia, em van semblar més i més bones que la primera vegada que les vàrem veure.
Les de Banyoles, o l' "Equip de les rastes".
I un equip amb samarreta de cotó serigrafiada, les de "La Maternitat" els hi vàrem anomenar en broma; dues d'elles acabaven de tenir petits fillets i els donaven de mamar a peu de pista.
Al arribar a les 10.15h ens diuen que el partit és a 5 i no a 7 . Nosaltres contentes pensant que tindríem més espai per jugar, que no estaríem tant apretades. Arriba la Boira a les 10.30h, i la saludem. Diu que ha vingut a donar-nos ànims. Ve amb les mitgetes del Martorell. Cada vegada més nervioses, anavem fixant-nos amb les rivals i ens feien força respecte. El cor a 300 i ens criden a jugar... En el primer partit, a la pista 1, de "Muntanya"; ho vàrem donar totes, tot. El masculí ens animava i la Lousa va fer la única marca. "Ben, Ben, Ben...!!" cridaven els nois com si hagués estat ell el que corrés des de mig camp fins a la línia de marca i es llencés en planxa.
Nosaltres satisfetes, ja en teníem una. També una mica inquietes, això cansa més del que ens vem imaginar.
Els canvis eren llargs i ens semblava que entràvem al camp als 5 segons d'haver-hi sortit.
Plaquem de puta mare, però les del Banyoles sembla que no tinguin problemes per còrrer a la sorra. Potser s'entrenen a la bora del seu llac i ja estan acostumades.
Final del partit, estem contentes, però no les tenim totes amb nosaltres. Només volem seure una estona i descansar fins el pròxim partit. Totes tenim el mateix pensament " això cansa molt més del que ens pensàvem i no hi ha prou canvis". No passen ni 10 minuts que ens tornen a cridar. Jo miro l'oganització a veure si hi ha un error.
El cor encara em va a 150. Aquesta vegada contra el SEL Vilanova, a la pista dos la de "Mar".
La cosa comença a complicar-se i la Sara sen's lesiona.
Alguna cosa l'espatlla.
- Un canvi menys. Uff! Racionem les forces, que no acabem el partit.-
Mirem a la banda enlluernades pel sol que comença a sortir i el M. Amat ens diu que no hi ha canvis, que a la pròxima.
A la Eli li trenquen la samarreta. Fem tot el que podem i no ho recordo bé, però crec que la Maria fa una marca.
L'Anna del SEL Vilanova corre igual en sorra que en terra i ens supera per la banda varies vegades. Jo passo de perseguir-la, no em queda energia.
Final del partit. Ara sí que necessitem una estona de descans.
De nou no passen ni 5 minuts que ens tornen a cridar. A la pista 3, ni mar ni muntanya.
Jo torno a pensar que ens estan putejant. Aquests cop jugàrem contra les de "La Maternitat". Per un moment penso que fins i tot les podem guanyar.
Ara ja no juga la Sara i el cansament no és només meu.
Comença el partit i la Maria (que no havia esmorzat) es queda semi-inconscient al camp.
Començo a perdre la noció del que estem fent. No puc còrrer i gairabé no puc pensar.
La Maria torna a entrar. Massa ràpid i es fa mal al genoll.
Nosaltres seguim placant i corrent, però ens claven marques per ambdos costats. La moral va decaient i el masculí ens deixa a la nostra sort, han d'anar a jugar ells també.
Esgotades i desanimades ens quedem sense canvis. Al camp la Raquel, la Eli, la Louisa, Gemma i jo. Fora la Maria, la Sara, l'Àurea (que sembla q també s'ha fet mal) i la Boira, que fa de públic, es converteix ràpidament en jugadora. Es treu els piercings i entra al camp.
- Amb 2 collons!!
- Si us plau, que s'acabi aquest partit i poguem tornar a les nostres vides de descans.
No ho recordo, però crec que acabem sense marques a favor.
Pensant que ja havia acabat el patiment infernal, arriba la Gemma tota "pizpireta" i diu tota insconscient:
- ¡¡ Que hay una segunda vuelta !!
Jo no m'ho crec, no pot ser que ens facin aquesta putada.
- ¿ Cómo vamos a jugar una segunda vuelta? Gemma ve a preguntar.
I sí, es veu que sí que hem de tornar a jugar.
Arriba el Toni i ens anima, ens vol veure jugar i jo tinc ganes de plorar.
Sortim sense opcions de canvi.
Sentim les nostres companyes lesionades ben a prop i ens donen tots els ànims. Un altre cop contra les de Banyoles.
Ens despatxen com volen, fins i tot l'àrbitre ens dóna indicacions, ens diu que anem tranquil.les, que aguantem el que poguem.
Miro a banda i banda i compto, ara sóm 4. Les de l'altre equip ens avisen "-Sou una menys-". La Boira es torna a envalentonar i surt al camp. No recordo ni qui érem. Aconsegueixo arribar a fer una marca que ni celebrem. Es veu que els últims 2 minuts són els mes lluïts a nivell tècnic.
Sentim les companyes que ens animen des de la banda, el masculí pateix per nosaltres i gràcies a déu, s'acaba el partit.
Poques vegades he abandonat res. Molt poques vegades he dit que no segueixo, però dissabte ho vem haver de dir. Dissabte ho vem donar tot fins que no vem poder més.
L'últim crit de "guerra, guerra, guerra," ens va sortir de l'ànima i a moltes les llàgrimes ens omplien els ulls. Llàgrimes de frustració i cansament.
Una estona mes tard, ja tornàvem a estar recuperades moralment. Ganes de jugar no, però sí de recuperar-nos i tornar-hi.
Ens falta físic, això està clar. Moltes indicacions ens van donar el Marc i el Toni i m'agradaria poder-ho posar en pràctica la pròxima vegada. Aquest dissabte dia 11/06, a Castelldefels jo hi seré. Algunes encara estareu lesionades i no podreu ser-hi tot i tenir totes les ganes.
Sóm un equip i us sentirem còrrer al nostre costat. No defallim companyes. Com ja li vaig dir ahir a la Sara, "ens queda molt Rugby per jugar". Espero fer-ho amb totes vosaltres. per Cristina Estrada
Capellades a 06/06/2011 |
|
Notícies i Cròniques > Cròniques Femení >
Rugby Platja a Vilanova 04/06/2011 (Femeni) |
